‘O SOLITUDE! IF I MUST WITH THEE DWELL’

«O SOLITUDE! if I must with thee dwell,
Let it not be among the jumbled heap
Of murky buildings; climb with me the steep,-
Nature’s observatory - whence the dell,

Its flowery slopes, its river’s crystal swell,
May seem a span; let me thy vigils keep
’Mongst boughs pavillion’d, where the deer’s swift leap
Startles the wild bee from the fox-glove bell.

But though I’ll gladly trace these scenes with thee,
Yet the sweet converse of an innocent mind,
Whose words are images of thoughts refin’d,

Is my soul’s pleasure; and it sure must be
Almost the highest bliss of human-kind,
When to thy haunts two kindred spirits flee.»

‘OH SOLITUD, SI HE DE VIURE AMB TU’

«Oh solitud, si he de viure amb tu,
que no sigui enmig d’aquest gran desgavell
d’edificis tenebrosos; puja amb mi aquest espadat
que duu al mirador de la Natura, des d’on la vall,
els vessants florits i les ondes cristal·lines del riu
semblen cabre a la mà; deixa’m vetllar amb tu
dessota aquest sostre de branques, on el cérvol veloç
cabriola i espanta les abelles de la didalera...
Jo gojós seguiria amb ell aquests indrets,
però ara la dolça conversa d’un esperit innocent,
i els pensaments refinats que traspuen ses paraules
m’omplen de plaer l’ànima; i això sens dubte deu ser
la benauraça més gran de la humanitat:
dues ànimes germanes que fugen plegades al teu amagatall.»

(versió de Nona Arola, Magda Rovira i Pep Julià)
Antologia del Club dels Poetes Morts. Carpe Diem.

‘OH, SOLEDAD, SI TENGO QUE COMPARTIR CONTIGO UN MISMO ESPACIO’

«Oh, soledad, si tengo que compartir contigo un mismo espacio,
que no sea entre el cúmulo disforme
de oscuros edificios. Ascendamos los dos por este monte
-balcón hacia el paisaje-, desde el que la cañada,
sus floridas laderas, el cristal desbordante de su río,
abultan sólo un palmo; permíteme que vea tus vigilias
entre un dosel de ramas, donde el salto de un ciervo
asuste a la silvestre abeja en su campánula.
Pero, aunque alegremente estas escenas yo viva contigo,
sé que en la dulce charla con una mente pura,
cuyas frases ilustren imágenes de ideas refinadas,
habrá un placer mayor, y estoy seguro que debe ser
la más excelsa gloria que haya para los hombres
que dos almas gemelas huyan a tu morada.»

(versión de Lorenzo Oliván)
Belleza y verdad

‘OH SOLEDAD, SI TENGO QUE RESIDIR CONTIGO.’

«¡Oh Soledad! Si tengo que residir contigo,
no sea entre el montón confuso de edificios
destartalados: trepa conmigo por lo abrupto,
hacia el observatorio de la Naturaleza,

donde el arroyo en flores, con su cristal crecido,
es sólo un trecho: déjame observar tus vigilias
bajo un dosel de ramas, donde el ciervo, brincando,
espanta a la silvestre abeja en su campánula.

Pero aunque en paz contigo seguiré estas escenas,
la conversación dulce de una mente inocente
cuyas palabras sean imágenes de ideas

refinadas, complace a mi alma: y debe ser
la más alta ventura de la humanidad cuando
huyen a tu refugio dos ánimos gemelos.»

(versión de José María Valverde)
Poetas románticos ingleses

‘¡AH SOLEDAD! SI CONTINGO POR FUERZA HE DE VIVIR’

«¡Ah, Soledad! Si contigo por fuerza he de vivir,
que no sea entre la maraña selvática
de lóbregos edificios; escala conmigo allá
-atalaya de Natura- donde la hoz,
sus cuestas floridas, la crecida cristalina de su río,
se abarcan en un palmo; déjame que te vele
bajo el ramaje, donde el raudo brinco del ciervo
espanta a la abeja posada en la campanilla.
Mas aun si sigo feliz contigo estas escenas,
es la dulce plática con una mente limpia,
cuyas palabras son imagen de un pensar puro,
y el placer de mi alma; y casi cierto debe ser
tal la suprema dicha del género humano
cuando a tus moradas huyen dos espíritus gemelos.»

(versión de Juan V. Martínez Luciano, Pedro Nicolás Payá y Miguel Teruel Pozas)
Poemas escogidos

Poems (1817)

John Keats