(la lluita per la supervivència: fragment del Zibaldone)

[...]

«Tot és mal, és a dir, tot el que és, és mal; que cada cosa existeixi és un mal; cada cosa existeix amb finalitat del mal; l’existència és un mal i està orientada al mal; la finalitat de l’univers és el mal; l’ordre i l’estat, les lleis, la marxa natural de l’univers no són més que mal, ni estan adreçats a res que no sigui el mal. No hi ha més bé que el fet de no ser; no hi ha res de bo més que el que no és; que les coses que no són coses: totes les coses són dolentes. La totalitat del que existeix; el conjunt de tants móns com existeixen; l’univers; no és més que una piga, un bri de palla en metafísica. L’existència, per la seva naturalesa i essència pròpia i general, és una imperfecció, una irregularitat, una monstruositat. Però aquesta imperfecció és una petitíssima cosa, una veritable piga, perquè tots els món que existeixen, per molts que siguin i molt grans que siguin, no essent com certament no són infinits, ni en nombre ni en grandesa, són en conseq. Infinitament petits en comparació amb el que l’univers podria ser si fos infinit; i la totalitat de l’existència és infinitament petita en comparació amb la infinitat veritable, p. dir-ho així, del que existeix, del no-res.

Aquest sistema, per bé que fereixi les nostres idees, que creuen que el fi no pot ser més que el bé, fóra potser més defensable que el de Leibnitz [sic], que el de Pope, etc., en què tot és un bé. No gosaria, però, ampliar-lo fins a dir que l’univers existent és el pitjor dels universos possibles, bo i substituint això l’optimisme pel pessimisme. Que pot conèixer els límits de la possibilitat?

[4175] Es podria exposar i desenvolupar aquest sistema en algun fragment que se suposés d’un filòsof antic, hindú, etc.

És una cosa certa i no una broma que l’existència és un mal per a totes les parts que componen l’univers (i, per tant, és ben difícil de suposar que no és un mal també p. a l’univers sencer, i més difícil encara el fet de compondre, tal com fan els filòsofs, Des malheurs de chaque être un bonheur général. Voltarie, Épître sur le désastre de Lisbonne. No s’entén com del mal de tots els individus sense excepció en pot resultar el bé de la universalitat; com de la reunió de molts mals i del conjunt de molts mals i només d’això, en pot resultar un bé). Això és ben palès en veure que totes les coses a la seva manera pateixen necessàriament, o necessàriament no gaudeixen, perquè el plaer no existeix exactament parlant. Ara bé, essent tal com és, com no s’haurà de dir que el fet d’existir és un mal per si mateix?

No tan sols els homes, sinó el gènere humà ha estat i serà sempre infeliç per necessitat. No tal sols el gènere humà , sinó tots els animals. No tan sols els animals, sinó tots els altres éssers a la seva manera. No els individus, sinó l’espècie, els gèneres, els regnes, els globus, els sistemes, els mons.

Entreu en un jardí de plantes, d’herbes, de flors. Tan alegre com vulgueu. En la més suau estació de l’any. No podeu adreçar l’esguard enlloc sense trobar-hi cap sofriment. Tota aquella família de plantes està en esta de souffrance, algun individu més, d’altres menys. Allà aquella rosa se sent ferida pel sol, que li ha conferit la vida; es panseix, es llangueix, es marceix; allà aquell lliri està essent xuclat cruelment per una abella, en les seves parts més sensibles, més vitals. [4176] La dolça mel no es fabrica per part de les industrioses, les pacients, les bones, les virtuoses abelles sense els inefables turments d’aquelles fibres delicadíssimes, sense la massacre despietada de les tendres floretes. Aquell arbre està infestat per un formiguer, aquell altre per cucs, per mosques, per cargols, per mosquits; aquest està ferit a l’escorça i martiritzat per l’aire i el sol que penetren per la ferida; aquell, malmès al tronc o a les arrels; aquell altre té moltes fulles seques; aquest altre està corcat, amb les flors rosegades; aquell perforat, amb els fruits picats. Aquella planta té massa calor, aquesta massa fred; massa llum, massa ombra; massa humitat, massa sequedat. L’una pateix incomoditat i troba impediments i obstacles per al creixement, quan s’estén; l’altra, no troba on sostenir-se, o bé es cansa i li costa d’arribar-hi. En tot el jardí no trobes ni una sola planteta en estat de salut perfecta. Aquí ha ha una branqueta trencada pel vent o pel seu propi pes; allà un ventijol està devastant una flor, s’envola amb un fragment, un filament, una fulla, una part viva d’aquesta planta o d’aquella altra, tallada i arrencada. D’aquí que tu massacres les herbes al teu pas; les trinxes, les aixafes, els esprems la sang, les trenques, les mates. Aquella damisel·la amable i sensible, va dolçament desbrossant i malvestant tigues. El jardiner va sàviament estroncant, podant membres sensibles, amb els ungles, amb les tisores. (Bolonya. 19. Abril 1826) Certament aquestes plantes viuen; algunes perquè llurs malalties no són mortals, d’altres perquè encara que amb malalties mortals, les plantes, i els animals també, poden continuar vivint durant una mica de temps. L’espectacle de tant abundància de vida quan entrem en aquest jardí ens alegra l’esperit, i d’aquí ve que això ens sembli un espai de joia. Però en veritat aquesta vida és trista i infeliç, cada jardí és quasi com un vast hospital (indret molt més deplorable que un cementiri), i si aquest èssers [4177] senten, o volem dir, sentien, és ben cert que el fet de no ser fóra per a ells molt millor que el de ser. (Bolonya. 22. Abril 1826) »

(versió d’Assumpta Camps)

El Zibaldone dels pensaments

Leopardi

4174

«Todo es mal. Es decir, todo aquello que es, es mal; que cada cosa exista es un mal; cada cosa existe con la finalidad del mal; la existencia es un mal y dirigida al mal; la finalidad el universo es el mal; el orden y el estado, las leyes, la evolución natural del universo no son más que mal, ni orientados a otra cosa que no sea el mal. No hay otro bien más que el no ser: no hay nada bueno más que aquello que no es; las cosas que no son cosas; todas las cosas son malvadas. Todo lo existente; el conjunto de los muchos mundos que existen; el universo; no es más que un lunar, una mota de polvo en metafísica. La existencia, por su naturaleza y esencia propia y general, es una imperfección, una irregularidad, una monstruosidad. Pero esta imperfección es algo pequeñísimo, un verdadero lunar, porque todos los mundos que existen, por muy grandes que sean, al no ser, sin embargo, para nada infinitos ni en número ni en magnitud, son en consecuencia infinitamente pequeños en comparación con aquello que el universo podría ser si fuera infinito; y el todo existente es infinitamente pequeño comparando con la verdadera infinitud, por decir así, de lo no existente, de la nada.

Este sistema, aunque choque con nuestras ideas, que creen que el fin no puede ser más que el bien, sería quizá más sostenible que el de Leibnitz, el de Pope etc. según el cual todo es bien. No osaría sin embargo extenderlo y decir que el universo existente es el peor de los universos posibles, sustituyendo así el optimismo con el pesimismo. ¿Quién puede conocer los límites de la posibilidad?

Este sistema se podría exponer y desarrollar en algún fragmento que se atribuyera a un filósofo antiguo, indio, etc.

Algo cierto y no susceptible de burla es que la existencia es un mal para todas las partes que componen el universo (y por tanto es bien difícil de suponer que ella no sea un mal también para el universo entero, y más difícil aún es el componer, como hacen los filósofos, Des malheurs de chaque être un bonheur général. Voltaire, Épître sur le désastre de Lisbonne. No se comprende cómo del mal de todos los individuos sin excepción, pueda resultar el bien de la universalidad; cómo de la reunión y del conjunto de muchos males y no de otra cosa, pueda resultar un bien.) Esto es evidente al ver que todas las cosas, a su manera, sufren necesariamente, y necesariamente no gozan, porque el placer no existe hablando con exactitud. Ahora bien, siendo así, ¿cómo puede no decirse que existir es, por sí mismo, un mal?

No sólo los hombres, sino el género humano, fue y será siempre infeliz de necesidad. No sólo el género humano, sino todos los animales. No sólo los animales, sino todos los demás seres a su manera. No los individuos, sino las especies, los géneros, los reinos, los globos, los sistemas, los mundos.

Entrad en un jardín de plantas, de hierbas, de flores. Sea todo lo alegre que queráis. Sea en la más suave estación del año. No podréis dirigir la mirada a ninguna parte sin encontrar sufrimiento. Toda aquella familia de vegetales está en estado de souffrance, unos individuos más, otros menos. Allá, aquella rosa es ofendida por el sol, que le ha dado la vida; se repliega, languidece, se marchita. Allá, aquel lirio es succionado cruelmente por una abeja en sus partes más sensibles, más vitales. La dulce miel no la fabrican las trabajadoras, pacientes, buenas, virtuosas abejas sin indescriptibles tormentos de aquellas fibras delicadísimas, sin masacre despiadada de tiernas florecillas. Aquel árbol está infestado por un hormiguero, aquel otro por orugas, moscas, caracoles, mosquitos; este está herido en la corteza y torturado por el aire o el sol que penetra en la llaga; aquel está atacado en el tronco o en las raíces; aquel de allá tiene muchas hojas secas; este otro está corroído, mordido en las flores; aquel perforado, picoteado en los frutos. Aquella planta tiene demasiado calor, esta demasiado frío; demasiada luz, demasiada sombra; demasiada humedad, demasiada sequedad. Una sufre incomodidades y encuentra obstáculos y estorbos en el crecimiento, en la expansión; la otra no encuentra donde apoyarse, o se fatiga y tiene dificultades para lograrlo. En todo el jardín no encuentras una sola plantita en estado de perfecta salud. Aquí una rama está rota o por el viento o por su propio peso; allá un vientecillo va deshaciendo una flor, vuela con un fragmento, un filamento, una hoja, una parte viva de esta o de aquella planta, cortada y lanzada lejos. Entretanto, tú masacras la hierba con tus pasos; la aplastas, la chafas, le exprimes la sangre, la rompes, la matas. Aquella muchachita sensible y gentil va dulcemente extirpando y rompiendo tallos. El jardinero va sabiamente partiendo, cortando miembros sensibles, con las uñas, con las tijeras (Bolonia, 19 de abril, 1826). Ciertamente estas plantas viven; algunas porque sus enfermedades no son mortales, otras porque, incluso con enfermedades mortales, las plantas al igual que los animales, pueden durar y vivir algún tiempo. El espectáculo de tanta abundancia de vida al entrar en este jardín nos alegra el alma, y de aquí que este nos parezca un lugar de gozo. Pero en realidad esta vida es triste e infeliz, todo jardín es casi un gran hospital (lugar mucho más deplorable que un cementerio), y si estos seres sienten o, digamos, sintieran, sin duda el no ser sería para ellos mejor que el ser (Bolonia, 22 de abril, 1826). »

(versión de Elena Martínez)

Zibaldone

Giacomo Leopardi