«Ho sceso, dandoti il braccio, almeno un milione di scale
e ora che no ci sei è il vuoto ad ogni gradino.
Anche così è stato breve il nostro lungo viaggio.
Il mio dura tuttora, né più mi occorrono
le coincidenze, le prenotazioni,
le trappole, gli scorni di chi crede
che la realtà sia quella che si vede.
Ho sceso milioni di scale dandoti il braccio
nom già perché con quattr’occhi forse si vede di più.
Con te le ho scese perché sapevo che di noi due
le sole vere pupille, sebbene tanto offuscate,
erano le tue.»
«He baixat, prenent-te del braç, almenys un milió d’escales
i ara que no hi ets hi ha el buit a cada graó.
I que n’ha estat de breu el nostre llarg viatge.
El meu encara dura, però ja no necessito
fer transbords, les reserves,
les trampes, els afronts de qui creu
que la realitat és aquella que es veu.
He baixat milions d’escales prenent-te pel braç
i no perquè quatre ulls hi vegin més que dos.
Les he baixat amb tu perquè sabia que de nosaltres dos
les úniques pupil·les de debò, tot i tan entelades,
eren les teves.»
(versió de Narcís Comadira)
Poesia italiana contemporània
«He baixat, donant-te el braç, almenys un milió d’escales
i ara que ja no hi ets el buit és a cada graó.
Així i tot ha estat breu el nostre llarg viatge.
El meu encara dura, i ja no em fan cap falta
enllaços i reserves,
les trampes, els oprobis de qui creu
que la realitat és la que es veu.
He baixat milions d’escales donant-te el braç
i no perquè quatre ulls pot ser que hi vegin més.
Amb tu les he baixat perquè sabia que de nosaltres dos
les úniques pupil·les de debò, si bé tan ofuscades,
eren les teves.»
(versió de Jordi Cornudella)
Xènia
Eugenio Montale
