Artur Rubinstein enregistra els valsos de Chopin
«No serem nosaltres qui ballarem. Ballaran per nosaltres
els arbres en el vent, els prats de juny, els ocells i les ones
del mar, que abracen amb passió cada una de les pedres
de la riba. Ballarà el pols sota la pell, una fulla seca
rere la finestra, la ploma sobre el paper, en tonalitats,
per torns: re bemoll major, do sostingut menor, la bemoll major.
No serem nosaltres qui ballarem. Ballaran per nosaltres
la nostra por i la nostra angoixa, en sabates esmolades,
punxegudes com talons, les puntes dels nervis en què és
tan difícil mantenir l’equilibri. Ballarà la pols al terra,
una cullereta en un got buit i una llàgrima en el llis
i brillant parquet de la galta. No serem nosaltres qui ballarem.
Ni tan sols ens ho demanaran: les espatlles del passat
en les quals ens volem recolzar, es retiren amb violència,
i de la mà esvelta del futur, allargada lleugerament vers
nosaltres, ens queda tan sols un guant negre. Sols la falena
de la foscor ballarà cada vespre més a prop de l’ull de l’espelma.
No serem nosaltres qui ballarem. Nosaltres tan sols toquem,
les nostres mans enravenant-se, els pulmons marcint-se
i els nostres llavis tallats. Ballaran les cordes dels intestins
dels animals, les fustes en les caixes de ressonància,
els metalls vibrants. Les gotes de sang i la resina,
les espurnes, els àtoms de l’aire ballaran per nosaltres.»
(versió de Xavier Farré)
Maciej Woźniak
«No serem nosaltres qui ballarem. Ballaran per nosaltres
els arbres en el vent, els prats de juny, els ocells i les ones
del mar, que abracen amb passió cada una de les pedres
de la riba. Ballarà el pols sota la pell, una fulla seca
rere la finestra, la ploma sobre el paper, en tonalitats,
per torns: re bemoll major, do sostingut menor, la bemoll major.
No serem nosaltres qui ballarem. Ballaran per nosaltres
la nostra por i la nostra angoixa, en sabates esmolades,
punxegudes com talons, les puntes dels nervis en què és
tan difícil mantenir l’equilibri. Ballarà la pols al terra,
una cullereta en un got buit i una llàgrima en el llis
i brillant parquet de la galta. No serem nosaltres qui ballarem.
Ni tan sols ens ho demanaran: les espatlles del passat
en les quals ens volem recolzar, es retiren amb violència,
i de la mà esvelta del futur, allargada lleugerament vers
nosaltres, ens queda tan sols un guant negre. Sols la falena
de la foscor ballarà cada vespre més a prop de l’ull de l’espelma.
No serem nosaltres qui ballarem. Nosaltres tan sols toquem,
les nostres mans enravenant-se, els pulmons marcint-se
i els nostres llavis tallats. Ballaran les cordes dels intestins
dels animals, les fustes en les caixes de ressonància,
els metalls vibrants. Les gotes de sang i la resina,
les espurnes, els àtoms de l’aire ballaran per nosaltres.»
(versió de Xavier Farré)
Maciej Woźniak
